divendres, 29 d’abril de 2011

L’únic somni, l’amor



Jo, la Nicole em considero una noia normal com qualsevol d’altre amb cap qualitat que em faixi destacar.  Es pot dir d’alguna manera que en el únic lloc que destaco és a l’institut, amb les meves notes, encara que no sóc la única, com és normal. Les meves amigues, m’ajuden i tenen molta paciència amb mi, ja que es pot dir que sóc una mica “rara”.
El problema arriba més tard en una festa major:

-          Vols pujar? – Em va pregunta la Mònica, la meva millor amiga.
-          Si, clar. – Responc, tirant ja cap l’atracció.
-          Seran 5 euros – Diu l’home de la taquilla esquerpament.
Quan va acabar el nostre viatge a l’atracció ens vam trobar amigues més, estàvem les de sempre: La Mònica, l’Ona, l’Elisabeth i jo.
Vam estar pujant a més atraccions fins que de sobte venen tres nois que coneixien a la Mònica ens vam saludar i a partir d’aquí comença una història.

Les mirades, tot va començar amb elles.
Arribo a casa desprès de tantes atraccions i no podia para de pensar en un d’aquells tres nois, l’Àlex, pensava que ja marxaria del meu cap, que era una cosa normal, també per donar-me una altre raó per no pensar amb ell, vaig arribar a la conclusió que encara que jo pensés amb ell, ell no faria el mateix per mi.
Tot i això vaig decidir obrir l’ordinador i posar-me al Messenger, ja que jo el tenia agregat des de fa temps però no parlàvem. Estava connectat i vaig parlar-li, una cosa molt estranya  de mi amb la vergonya que tenia sempre. Em va preguntar que qui era, i li vaig contesta, per dintre meu pensava:
-          No sap ni qui soc? Ja no es deu recordar de mi? Potser no tindria que haver dit res...
Vam continuar parlar fins passar gran part de la nit. Quan em vaig desconnectar, per no recordar-me d’ell vaig ballar una bona estona...
Arribà l’endemà, un altre cop a la festa major!
El tornaria a veure!
Quan vam arribar, les mateixes que la tarda passada, jo només feia que mirar aveure si arribava d’una vegada. Els segons se’m feien hores i les hores segles.
Fins que va arribar amb els dos nois més que també estaven la tarda passada.
No podia parar de mirar-lo, era impossible i jo no volia. El meu cor dominava el meu cap. No podia ser, encara m’agradava més!
Ningú ho sabia, no ho volia dir perquè volia oblidar-me d’ell, només perquè pensava que ell mai pensaria amb mi ni em faria cas...
Tornar a casa un altre cop, un altre cop em vaig connectar i parlar i parla, hores i més hores. Un altre cop ballar, ballar per oblidar el seu somriure, la seva cara, els seus ulls, els seus llavis, la seva veu i simplement ell. Fent raonaments que al final no van servir de res.
I una altre dia a la festa major, amb les mateixes amigues, un altre cop a esperar-lo minuts que se’m van fer hores, hores que se’m van fer segles. Prou, ja no podia aguantar! Si, al final el cor va guanyar la batalla!
-          Mònica, t’haig d’explicar una cosa que no saps...
-          Quina?
-          M’agrada l’Àlex, no de fet M’ENCANTA!
-          Què? – Em va dir molt sorpresa.
-          Què passa?
-          Què a l’Elisabeth també li agrada...
-          Oh no... No li diguis res si us plau!
-          No, no, tranquil·la, saps que pots confiar amb mi.
-          Ja parlaré jo amb ell- Em va dir la Mònica segura del que deia.
-          No... Si us plau no li diguis res de mi
-          No...
No em podia sentir pitjor, com pot ser que a una amiga meva també li agradi i que jo no m’hagi donat compte?
Però vaig recordar que jo aquests dies estava absent.
Ara més que mai l’havia d’oblidar, però ara encara menys podia, com que el cor va guanyar el cor, ara el cap, també pensava en ell...
Això no m’estava passant a mi, no podia més, tenia que dir-li a ell.
Torno a casa, un dia més i em connecto com sempre, ell estava com de costum, no em vaig saber aguantar a la temptació així que vaig decidir dir-li, només comentar-li encara que fes el ridícul, no podia aguantar-m’ho.
Li vaig dir, els meus nervis eren superiors a mi, em vaig ficar nerviosa com si ell estigues davant meu, em va respondre, va dir que ell també sentia alguna cosa per mi. S’ho estava inventant perquè no quedes malament? 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada