Jo, la Nicole em considero una
noia normal com qualsevol d’altre amb cap qualitat que em faixi destacar. Es pot dir d’alguna manera que en el únic lloc
que destaco és a l’institut, amb les meves notes, encara que no sóc la única,
com és normal. Les meves amigues, m’ajuden i tenen molta paciència amb mi, ja
que es pot dir que sóc una mica “rara”.
El problema arriba més tard
en una festa major:
-
Vols pujar? – Em va pregunta la Mònica, la
meva millor amiga.
-
Si, clar. – Responc, tirant ja cap l’atracció.
-
Seran 5 euros – Diu l’home de la taquilla
esquerpament.
Quan va acabar el nostre
viatge a l’atracció ens vam trobar amigues més, estàvem les de sempre: La
Mònica, l’Ona, l’Elisabeth i jo.
Vam estar pujant a més atraccions
fins que de sobte venen tres nois que coneixien a la Mònica ens vam saludar i a
partir d’aquí comença una història.
Les mirades, tot va començar
amb elles.
Arribo a casa desprès de
tantes atraccions i no podia para de pensar en un d’aquells tres nois, l’Àlex, pensava
que ja marxaria del meu cap, que era una cosa normal, també per donar-me una
altre raó per no pensar amb ell, vaig arribar a la conclusió que encara que jo
pensés amb ell, ell no faria el mateix per mi.
Tot i això vaig decidir
obrir l’ordinador i posar-me al Messenger,
ja que jo el tenia agregat des de fa temps però no parlàvem. Estava connectat i
vaig parlar-li, una cosa molt estranya de
mi amb la vergonya que tenia sempre. Em va preguntar que qui era, i li vaig
contesta, per dintre meu pensava:
-
No sap ni qui soc? Ja no es deu recordar de
mi? Potser no tindria que haver dit res...
Vam continuar parlar fins
passar gran part de la nit. Quan em vaig desconnectar, per no recordar-me d’ell
vaig ballar una bona estona...
Arribà l’endemà, un altre
cop a la festa major!
El tornaria a veure!
Quan vam arribar, les
mateixes que la tarda passada, jo només feia que mirar aveure si arribava d’una
vegada. Els segons se’m feien hores i les hores segles.
Fins que va arribar amb els
dos nois més que també estaven la tarda passada.
No podia parar de mirar-lo,
era impossible i jo no volia. El meu cor dominava el meu cap. No podia ser,
encara m’agradava més!
Ningú ho sabia, no ho volia
dir perquè volia oblidar-me d’ell, només perquè pensava que ell mai pensaria
amb mi ni em faria cas...
Tornar a casa un altre cop,
un altre cop em vaig connectar i parlar i parla, hores i més hores. Un altre
cop ballar, ballar per oblidar el seu somriure, la seva cara, els seus ulls,
els seus llavis, la seva veu i simplement ell. Fent raonaments que al final no
van servir de res.
I una altre dia a la festa
major, amb les mateixes amigues, un altre cop a esperar-lo minuts que se’m van
fer hores, hores que se’m van fer segles. Prou, ja no podia aguantar! Si, al
final el cor va guanyar la batalla!
-
Mònica, t’haig d’explicar una cosa que no
saps...
-
Quina?
-
M’agrada l’Àlex, no de fet M’ENCANTA!
-
Què? – Em va dir molt sorpresa.
-
Què passa?
-
Què a l’Elisabeth també li agrada...
-
Oh no... No li diguis res si us plau!
-
No, no, tranquil·la, saps que pots confiar
amb mi.
-
Ja parlaré jo amb ell- Em va dir la Mònica
segura del que deia.
-
No... Si us plau no li diguis res de mi
-
No...
No em podia sentir pitjor,
com pot ser que a una amiga meva també li agradi i que jo no m’hagi donat
compte?
Però vaig recordar que jo
aquests dies estava absent.
Ara més que mai l’havia d’oblidar,
però ara encara menys podia, com que el cor va guanyar el cor, ara el cap,
també pensava en ell...
Això no m’estava passant a
mi, no podia més, tenia que dir-li a ell.
Torno a casa, un dia més i
em connecto com sempre, ell estava com de costum, no em vaig saber aguantar a
la temptació així que vaig decidir dir-li, només comentar-li encara que fes el ridícul,
no podia aguantar-m’ho.
Li vaig dir, els meus nervis
eren superiors a mi, em vaig ficar nerviosa com si ell estigues davant meu, em
va respondre, va dir que ell també sentia alguna cosa per mi. S’ho estava
inventant perquè no quedes malament?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada